Llibres tipogràfics 1

(CAT)
Començo amb aquest article un viatge pels llibres tipogràfics, des de l’any 1454 fins a la invenció de l’òfset. Cal tenir en compte que, malgrat el treball exhaustiu de recopilació, puc haver comès alguns errors de dades o noms, que espero em disculpin els lectors. “Errare Humanum Est”.

Des de la creació de la impremta prop del 1440, es comencen a imprimir llibres. Del primer de què es té constància és un Donatus (gramàtica llatina) imprès per Gutenberg amb tipus de fusta. Tot seguit, i ja amb tipus de plom s’imprimeixen les Bíblies de 36 i 42 línies.

La seva impressió es va fer amb una premsa de fusta, basada en les premses de vi de la comarca de Magúncia. La mida d’impressió era d’uns 60 X 44 cm, cosa que permetia fer plecs de 4 pàgines de 44 X 30 cm. Si tenim en compte que la Bíblia tenia 1.282 pàgines, equival a 641 impressions a dues cares per a cadascuna de les Bíblies.

Estem parlant de llibres intonsos (sense tallar), sense enquadernar i sense les il·luminacions de principi de capítol, que es van fer a mà posteriorment.

La primera i gran curiositat és que no se sap qui va imprimir aquesta Bíblia ni l’any d’execució de l’obra. Fins uns anys després, no es van datar els llibres impresos. Sabem amb certesa, ja que hi ha dades escrites, que el 6 de novembre de 1455 es va iniciar un judici en què es va condemnar Gutenberg a tornar a Johann Fust 1.600 “guldens”, més 420 d’interessos d’un préstec no retornat (actualment un “gulden” o moneda d’or podria valer uns 418€).

Sabem també que el Sr. Fust va casar la seva filla amb l’ajudant més important de Gutenberg, Peter Shöffer, i que junts es van quedar amb tot el material de l’inventor. La pregunta és: va imprimir Gutenberg tota la Bíblia? Una dada real que es conserva és la d’una de les Bíblies (incompleta) que es guarda a la Biblioteca Nacional de París, on es data la seva enquadernació i il·luminació, realitzada per Henry Cremil, l’agost del 1456.

El Salteri de Magúncia

Està considerat el segon llibre imprès a Magúncia i el primer a ser datat pels seus impressors, Peter Shöffer i Johann Fust l’any 1457. Es tracta també del primer llibre enviat a enquadernar després d’imprès ja que també es van imprimir les lletres capitulars il·luminades. El llibre està imprès a tres tintes, negre, vermell i blau. Se’n conserven 10 exemplars i es creu que potser Gutenberg ho va començar a imprimir.

El Virgili d’Aldo Manuzzio

Aquest llibre imprès l’any 1501 a Venècia, està considerat el primer llibre de butxaca, amb una mida aproximada d’11 X 16 cm, i en format setze.

També és el primer llibre imprès amb una “cursiva”, dissenyada per l’insigne Francesco Griffo, il·lustrador i col·laborador d’Aldo Manuzzio. És el primer tipus de lletra creat expressament per a llibres de format petit, ja que la “cursiva” (o itàlica com s’anomena des de llavors) ocupa menys espai que la lletra rodona clàssica. Recomanem fervorosament llegir el llibre, El Sr. Penumbra i la seva llibreria 24 hores oberta.

La Hipnetoromachia de Poliphilo

Feia l’any 1499, el monjo Francesco Colonna, va encarregar de forma anònima a Aldo Manuzzio, la impressió d’un llibre dens i pesat (de llegir) anomenat La Hipnerotomachia di Poliphilo (El somni d’amor de Poliphilo), que es va acabar d’imprimir el desembre d’aquell mateix any, tal com consta escrit.

Han hagut de passar més de 500 anys perquè aquest llibre, del qual se’n van editar molts exemplars (encara se’n conserven 270 exemplars, onze d’ells a Espanya) hagi estat reeditat, traduït i imprès en llengua anglesa.

El llibre estava escrit no només en llatí i italià, sinó que, presentava fragments en hebreu, àrab, caldeig i fins i tot jeroglífics egipcis (recordem que els jeroglífics, no es van poder traduir fins al 1.822, quan Champolion va aconseguir interpretar la pedra de Rosetta). A més de la història de Poliphilo, el llibre té més de 200 pàgines sobre arquitectura, 50 sobre les piràmides, 12 sobre un laberint submarí (?) i unes 140 pàgines sobre temes tan diversos com gemmes, metal·lúrgia, menjar, coberts o flora i fauna. Per si això no fos poc, també s’observa un acròstic format amb les inicials dels primers capítols del llibre que diuen: Poliam Frater Franciscus Columna Peramavit (El germà Francesco Colonna va estimar intensament Polia). Tenint en compte que, al llibre Polia és la dona que estima Poliphilo, l’enigma de qui és Polia està servit.

En aquesta pàgina final de capítol es pot observar la delicadesa del disseny acabat en “gerro de Médicis” i les tres estrelles finals. Per a més històries sobre el tema us recomano el llibre L’enigma del quatre, una novel·la policíaca sobre aquest llibre.

El tipus de lletra de La Hipnetoromachia, una romana Rotunda (rodona) –dissenyada per Francesco Griffo– va servir d’inspiració perquè, a mitjans del segle XX, la Monotype Corporation creés la coneguda font “Bembo” sota la supervisió de Stanley Morrison.

Joan Pujagut

Libros tipográficos 1

(CAST)
Comienzo con este artículo un viaje por los libros tipográficos, desde el año 1454 hasta la invención del offset. Aviso que, a pesar del exhaustivo trabajo de recopilación, puedo haber cometido algunos errores de datos o nombres, que espero me disculpen los lectores. “Errare Humanum Est”.

Desde la creación de la imprenta cerca de 1440, se empiezan a imprimir libros. Del primero del que se tiene constancia es un Donatus (gramática latina) impreso por Gutenberg con tipos de madera. A continuación, y ya con tipos de plomo se imprimen las Biblias de 36 y 42 líneas.

Su impresión se realizó con una prensa de madera, basada en las prensas de vino de la comarca de Maguncia. La medida de impresión era de unos 60 X 44 cm, lo que permitía hacer pliegos de 4 páginas de 44 X 30 cm. Si tenemos en cuenta que la Biblia tenía 1.282 páginas, equivale a 641 impresiones a dos caras para cada una de las Biblias.

Estamos hablando de libros intonsos (sin cortar), sin encuadernar y sin las iluminaciones de principio de capítulo, que se hicieron a mano posteriormente.

La primera y gran curiosidad, es que no se sabe quién imprimió esta Biblia, ni el año de ejecución de la obra. Hasta unos años después, no se dataron los libros impresos. Sabemos con certeza, ya que hay datos escritos, que el 6 de noviembre de 1455 se inició un juicio en el que se condenó a Gutenberg a devolver a Johann Fust 1.600 “guldens”, más 420 de intereses de un préstamo no devuelto (actualmente un gulden o moneda de oro podría valer unos 418€).

Sabemos también que el Sr. Fust, casó a su hija con el ayudante más importante de Gutenberg, Peter Shöffer, y que juntos se quedaron con todo el material del inventor. La pregunta es: ¿imprimió Gutenberg toda la Biblia? Un dato real que se conserva es la de una de las Biblias (incompleta) que se guarda en la Biblioteca Nacional de Paris, donde se data su encuadernación e iluminación, realizada por Henry Cremil, en el agosto de 1456.

El Salterio de Maguncia

Esta considerado el segundo libro impreso en Maguncia y el primero en ser datado por sus impresores, Peter Shöffer y Johann Fust en el año 1457. Se trata también del primer libro enviado a encuadernar después de impreso ya que también se imprimieron las letras capitulares iluminadas. El libro está impreso a tres tintas, negro, rojo y azul. Se conservan 10 ejemplares y se cree que quizá Gutenberg lo empezó a imprimir.

El Virgilio de Aldo Manuzzio

Este libro impreso el año 1501 en Venecia, está considerado el primer libro de bolsillo, con una medida aproximada de 11 X 16 cm, y en formato dieciseisavo.

También es el primer libro impreso con una “cursiva”, diseñada por el insigne Francesco Griffo, ilustrador y colaborador de Aldo Manuzzio. Es el primer tipo de letra creado expresamente para libros de formato pequeño, ya que la “cursiva” (o itálica como se denomina desde entonces) ocupa menos espacio que la letra redonda clásica. Recomendamos fervorosamente leer el libro, El Sr. Penumbra y su librería 24 horas abierta.

La Hipnetoromachia de Poliphilo

Hacía el año 1499, el monje Francesco Colonna, encargó de forma anónima a Aldo Manuzzio, la impresión de un libro denso y pesado (de leer) llamado La Hipnerotomachia di Poliphilo (El sueño de amor de Poliphilo), que se terminó de imprimir el diciembre de aquel mismo año, tal como consta escrito al final de las erratas.

Han tenido que pasar más de 500 años para que este libro, del que se editaron muchos ejemplares (aún se conservan 270 ejemplares, once de ellos en España) haya sido re-editado, traducido e impreso en lengua inglesa.

El libro estaba escrito no solo en latín e italiano, sino que, presentaba fragmentos en hebreo, árabe, caldeo e incluso jeroglíficos egipcios (recordemos que los jeroglíficos, no pudieron traducirse hasta 1.822, cuando Champolion logro interpretar la piedra de Rosetta). Además de la historia de Poliphilo, el libro tiene más de 200 páginas sobre arquitectura, 50 sobre las pirámides, 12 sobre un laberinto submarino (¿?) y unas 140 páginas sobre temas tan diversos como gemas, metalurgia, comida, cubiertos o flora y fauna. Por si esto no fuera poco, se observa también un acróstico formado con las iniciales de los primeros capítulos del libro que dicen: Poliam Frater Franciscus Columna Peramavit (El hermano Francesco Colonna amó intensamente a Polia). Teniendo en cuenta que, en el libro Polia es la mujer a la que ama Poliphilo, el enigma de quien es Polia está servido.

En esta página final de capítulo se puede observar la delicadeza del diseño acabado en “jarrón de Médicis” y las tres estrellas finales. Para más historias sobre el tema os recomiendo el libro El enigma del cuatro, una novela policiaca sobre el citado libro.

El tipo de letra de la Hipnetoromachia, una romana Rotunda (redonda) –diseñada por Francesco Griffo– sirvió de inspiración para que, a mediados del siglo XX, la Monotype Corporation creara la conocida fuente “Bembo” bajo la supervisión de Stanley Morrison.

Joan Pujagut