Estampa Popular

(CAT)
Una xarxa d’artistes l’origen dels quals se situa a Madrid el 1959, actius fins als primers anys de la Transició. El seu objectiu era crear un art “realista” que contribuís a despertar un judici crític i transformar la situació política i social. Contraris a una concepció elitista i comercial de l’art, van fer servir la tècnica del gravat per crear obres assequibles econòmicament. Això, juntament amb la reproducció de les seves estampes en altres mitjans, va facilitar que la seva posició antifranquista i el qüestionament del sistema dictatorial arribés a un públic més ampli. La xarxa va comptar amb una estructura descentralitzada i grups autònoms a Madrid, Sevilla, Còrdova, Biscaia, València, Catalunya i Galícia.

El primer grup d’Estampa Popular va ser fundat el 1959 a Madrid per l’artista i militant comunista clandestí José García Ortega amb un grup d’artistes joves. El col·lectiu defensava un art realista crític i destinat al poble.

Els anys següents van sorgir agrupacions a Sevilla (Paco Cuadrado, Paco Cortijo i Cristóbal Aguilar), Còrdova (amb antics membres de l’Equip Còrdova i l’Equip 57), Biscaia (Agustín Ibarrola i María Dapena), València (Andreu Alfaro, Anzo, Ana Peters, Josep Maria Gorrís, Josep Marí, Rafael Martí Cinquè, Francesc Jarque, Fernando Calatayud, Rafael Solbes, Juan Antonio Toledo, Manolo Valdés, Jorge Ballester o Joan Cardells, recolzats per l’historiador i crític d’art Tomás Llorens), Catalunya (amb Maria Girona, Albert Ràfols-Casamada i Esther Boix) i Galícia.

Estampa Popular va organitzar diferents exposicions a l’estranger amb l’objectiu de donar una imatge alternativa de la realitat d’Espanya, tenint lloc una de les primeres a la galeria Epona de París el 1962.

La seva obra va haver de fer front a la censura del règim franquista i les limitacions tècniques, per la qual cosa sovint van recórrer a referències vetllades i un estil clar i expressiu. Les agrupacions sovint estaven interessades en les tradicions populars i figures pròpies, com les falles o el valencià (sota la influència de Joan Fuster), les al·leluies o la figura de Castelao a Galícia.

El seu interès per connectar amb les classes populars els va portar a exposar en llocs poc freqüents per al món de l’art com ara centres culturals, bars i tavernes. També van recórrer a formats com les postals, els cartells, els calendaris o les portades de revistes.

A l’Estampa Popular de València els crítics Tomás Llorens i Valeriano Bozal van fer un balanç negatiu de l’experiència, acusant-la de no ser capaç d’incorporar una perspectiva realista més d’acord amb els nous temps, amb la centralitat d’elements com els mitjans de comunicació de masses. En aquest context, els antics membres del grup Rafael Solbes, Manolo Valdés i Juan Antonio Toledo funden l’agrupació Equipo Crónica, que va practicar un llenguatge figuratiu crític amb elements del pop art, la cultura de masses i la tradició pictòrica. Joan Cardells i Jorge Ballester van crear l’Equip Realitat, que va continuar una línia compromesa semblant a Crònica, i artistes com Ana Peters van desenvolupar també una línia crítica pròpia amb elements visuals del pop.

L’art va ser l’eina de lluita que aquests artistes d’Estampa Popular van fer servir contra el règim franquista del moment. El treball de l’Estampa Popular pretenia cercar en cada cas el correcte equilibri entre la forma, la imatge i la comunicació.

Estampa Popular

(CAST)
Una red de artistas cuyo origen se sitúa en Madrid en 1959, activos hasta los primeros años de la Transición. Su objetivo era crear un arte “realista” que contribuyera a despertar un juicio crítico y a transformar la situación política y social. Contrarios a una concepción elitista y comercial del arte, utilizaron la técnica del grabado para crear obras asequibles económicamente. Esto, junto con la reproducción de sus estampas en otros medios, facilitó que su posición antifranquista y su cuestionamiento del sistema dictatorial llegara a un público más amplio. La red contó con una estructura descentralizada y grupos autónomos en Madrid, Sevilla, Córdoba, Vizcaya, Valencia, Cataluña y Galicia.

El primer grupo de Estampa Popular fue fundado en 1959 en Madrid por el artista y militante comunista clandestino José García Ortega junto a un grupo de artistas jóvenes. El colectivo defendía un arte realista crítico y destinado al pueblo.

En los años siguientes surgieron agrupaciones en Sevilla (Paco Cuadrado, Paco Cortijo y Cristóbal Aguilar), Córdoba (con antiguos miembros del Equipo Córdoba y el Equipo 57), Vizcaya (Agustín Ibarrola y María Dapena), Valencia (Andreu Alfaro, Anzo, Ana Peters, José María Gorrís, José Marí, Rafael Martí Quinto, Francesc Jarque, Fernando Calatayud, Rafael Solbes, Juan Antonio Toledo, Manolo Valdés, Jorge Ballester o Joan Cardells, apoyados por el historiador y crítico de arte Tomás Llorens), Cataluña (con Maria Girona, Albert Ràfols-Casamada y Esther Boix) y Galicia.
Estampa Popular organizó distintas exposiciones en el extranjero con el objetivo de dar una imagen alternativa de la realidad de España, teniendo lugar una de las primeras en la galería Epona de París en 1962.

Su obra tuvo que hacer frente a la censura del régimen franquista y las limitaciones técnicas, por lo que con frecuencia recurrieron a referencias veladas y un estilo claro y expresivo. Las agrupaciones con frecuencia estaban interesadas en las tradiciones populares y figuras propias, como las fallas o el valenciano (bajo la influencia de Joan Fuster), las aleluyas o la figura de Castelao en Galicia.

Su interés por conectar con las clases populares les llevó a exponer en lugares poco frecuentes para el mundo del arte como centros culturales, bares y tabernas. También recurrieron a formatos como las postales, los carteles, los calendarios o las portadas de revistas.

En la Estampa Popular de Valencia los críticos Tomás Llorens y Valeriano Bozal hicieron un balance negativo de la experiencia, acusándola de no ser capaz de incorporar una perspectiva realista más acorde a los nuevos tiempos, con la centralidad de elementos como los medios de comunicación de masas. En este contexto, los antiguos miembros del grupo Rafael Solbes, Manolo Valdés y Juan Antonio Toledo fundan la agrupación Equipo Crónica, que practicó un lenguaje figurativo crítico con elementos del pop art, la cultura de masas y la tradición pictórica. Joan Cardells y Jorge Ballester crearon el Equipo Realidad, que continuó una línea comprometida similar a Crónica, y artistas como Ana Peters desarrollaron también una línea crítica propia con elementos visuales del pop.

El arte fue la herramienta de lucha que estos artistas de Estampa Popular utilizaron contra el régimen franquista del momento. El trabajo de la Estampa Popular pretendía buscar en cada caso el correcto equilibrio entre la forma, la imagen y la comunicación.